lunes, 22 de octubre de 2012

Paràsits mentals, de Sergi G, Oset


Autor: Sergi G. Oset
Editorial: Bubok Publishing
Categorías: Cuentos
Idioma: Catalán

Per fantàstic, per inquietant, per entranyable i per pervers, Paràsits mentals és d’aquells llibres que es llegeixen amb un somriure. Es tracta d’un recull de relats curts que han brollat de la ploma de l’autor gracienc Sergi G. Oset durant els darrers dos anys. Un llibre que és fascinant per molts motius.

 D’entrada, en Sergi divideix el grup de relats en quatre parts que configuren el mapa de la constel·lació oseàtica . Amb llenguatge ric i acurades descripcions versemblants, ens acompanya a pas ferm per les seves reflexions més personals “La mirada guenya de l’antropòleg”, però no dubta en canviar de vorera per seduir-nos amb el seu vessant més fantàstic “Pulp” i aquest cop a ritme cinematogràfic amb vocació de Festival de Terror. A “Postals des de Barcelona” trobem vívides polaroids de la seva ciutat (la nostra ciutat) i finalment, amb “Piulades” ens acosta a la teranyina tecnològica que ens té a tots enganxats com bestioles infectes.

En Sergi G. Oset dispara amb bala, amb un estil sense concessions que em recorda al de l’autor de culte Fredric Brown.  Escriptor de somnis. Escriptor d’escriptors.

Aquesta auto-edició és un cop de puny al món editorial que davant la crisi ha quedat paralitzat donant l’esquena als nous valors. Autors que són posseïdors de l'espontaneïtat i l'autenticitat tan necessària en l'univers literari dels nostres dies. En Sergi ha fet el que les editorials no fan. I ho ha fet tot sol. I el resultat és brillant i esperançador per als creadors de ficcions, que com ell, s’atreveixen a somiar.

3 comentarios:

TORO SALVAJE dijo...

Crec que la auto-edició i el boca a boca son les úniques sortides davant del inmovilisme de les editorials.

Prenc nota.

Petons.

La Meva Perdició dijo...

WoW! gràcies per la ressenya senyoreta Muñiz. ^_^
Celebro que trobi estimulant la lectura del llibre. La comparació amb el mestre Brown m'ha trastocat fins el punt que de cop m'he sentit encongit, la pell m'ha transmutat en un sospitós to verdós i unes empipadores antenes m'han crescut al costat d'unes punxegudes orelles venusianes.
M'agrada molt el terme aquest de “constel·lació oseàtica “, sí.

Patricia dijo...

Tens un univers propi, Sergi. I és un plaer descobrir-lo llegint-te.

Una fota abraçada!!!!